Emmona - 106km 8.300m D+

La d’avui no és una prova qualsevol, la d’avui és segurament la cursa de llarga distància de major duresa que hi ha actualment en el calendari Català. Transcórrer per la comarca del Ripollès, porta per nom Emmona i amb els seus 106km i 8.300m de desnivell positiu de ben segur que no deixarà a ningú indiferent. També hi ha competició per equips i en Jordi Armengau, en Pep Cabanas i jo, estrenem l’equip “Tuga – Els Segadors”.

Sortim a les 6:00h de Sant Joan de les Abadesses, quan no fa ni 10 segons que correm em cau un bidó a terra, “Ostia, m’he oblidat d’omplir els bidons!!! Comencem bé...” Just abans de creuar el pont veig una font, obro l’aixeta i raja, uffff menys mal, omplo els dos bidons i arreglat.  Mentre estant en Jordi i en Pep han anat avançat i ara tocarà apretar de valent per tornar-los a atrapar. Haig de passar un munt de corredors i a sobre en pujada, hi ha moments que vaig gaire bé al 100%, quin començament més complicat!!!

El primer objectiu és el Puig d’Estela a gaire bé 2.000m d’altitud, el cel està totalment serè, la temperatura és molt agradable, el terreny és molt agraït i Els Segadors que anem guanyant desnivell sense cap tipus de dificultat. Arribem al primer cim del dia amb 1:33h, no portem ni 10km, però les sensacions són molt bones i la jornada pinta d’allò més bé!!

El primer avituallament és a Pardines, km 17, aquí hi arribem amb 2:26h i amb la gana feta. Fem una petita parada per carregar el dipòsit i amunt!!! Pugem molt bé, la temperatura ha pujat un mica, però segueix sent agradable, no sabem si tenim gaires equips per davant, però el que sí que sabem és que de moment el nostre equip funciona de meravella. La pujada fins al Coll dels Tres Pics és exigent, s’han de superar 1.300m de desnivell positiu, però les nostres cames disposen de força més que suficient, pugem a bon ritme, sense excessos, però sense encantar-nos i amb 4:25h arribem al km 27.

Pugem direcció al Bastiments, 2.881m, un punt per sota del ritme que podríem pujar, ho fem a consciència, sabem que si ara mesurem bé les forces, ho agrairem més endavant. L’objectiu és baixar ràpid del Puigmal a Planoles i pujar bé de Planoles a la Covil i per fer-ho no ens podem haver excedit.

Fem la carena del Bastiments, Freser, Pic de L’Infern i Nou Creus amb un vent intens, però a la vegada amb una frescor que s’agraeix. L’equip avança còmode, l’equip es troba amb força, l’equip té moltes ganes de fer-ho bé i de moment sembla que els plans s’estan complint.

Arribem a Núria, km 45, amb 7:45h, aquí mengem una mica de pasta, fruita, bevem,  carreguem bidons i preguntem pels altres equips. Ens diuen que nosaltres som el primer equip que ha passat, veiem dos corredors que van vestits iguals i que podrien ser un altre equip, si és així el tenim a tocar, o sigui que sense perdre més temps, amunt cap al Puigmal.

L’ascens al sostre de la cursa, 2.914m, el fem amb en Jordi al capdavant, en Pep a continuació i jo tancant el grup. Tot i les més de 8h en cursa i els més de 4.000m de desnivell positiu, pugem força bé i arribem al cim havent complert l’objectiu que ens havíem proposat d’arribar-hi amb la força suficient per baixar fins a Planoles el màxim de bé possible.

Amb 11:03h arribem a Planoles, hi fa una calor infernal, som conscients que ara ve el punt clau de la cursa, arribar a la Covil mínimament sencers suposa un important injecció de moral. De nou en Jordi a davant, en Pep i jo al seu darrera, en Jordi que no afluixa i en Pep i jo tampoc podem fer-ho, se’m arriben a distanciar uns 10 – 15m i em costa molt recuperar-los, però un cop aconsegueixo unir-me ja no me’n separo. La pujada és veritablement imponent, el pendent per moments pren valors difícils d’assumir a aquestes alçades de la cursa, però nosaltres a la nostra, tenim un fita que es diu la Covil i res ens pot aturar!!! Assolim el cim i de seguida veiem Campelles, el que hauria de ser un tram fàcil esdevé un autèntic clavari. Se’ns acaba l’aigua, Campelles està coda cop més lluny, tenim la il·lusió de trobar alguna font, però res de res.... I Campelles que no arriba mai, primers síntomes de deshidratació, necessitem beure amb urgència i quan ens sembla que ja arribem al tant desitjat poble, veiem un cartell que ens indica que Campelles encara està a 4km, NOOOOOOOOO!!!

Arribem a Campelles totalment esgotats, portem 81km amb 14:37h, els últims 8 o 9km sense aigua ens han deixat sense esme, necessitem refer-nos, necessitem recuperar l’energia que teníem a la Covil, necessitem tornar a ser Els Segadors de fa 2h. L’avituallament ens ajuda a recuperar-nos, segurament no del tot, però només tenim una opció i és seguir endavant!!!

L’últim obstacle a superar és el cim del Taga, 2.040m. El primer tram per dins el bosc es deixa fer força bé, però a la que deixem el bosc per començar a enfilar a través dels prats, la cosa es comença a complicar. Encenem el frontal, de nou ens trobem amb forts pendents, en aquesta ocasió és necessari un esforç addicional per poder-los superar, toca apretar les dents de valent, toca donar-ho tot, toca treure l’esperit lluitador dels autèntics Segadors!!!

Un cop fet el cim encara falten uns 14km fins a l’arribada, el primer tram és molt dret i els quàdriceps manifesten el seu cansament dient que de córrer lo just i necessari, no més!!! Ens avituallem al Coll de Jou i el que hauria de ser una plàcida baixada fins a Sant Joan es converteix en un seguit de baixades que acaben sempre amb una petita pujada que trenquen el ritme per complet. Correm i una altre petita pujadeta, a caminar, tornem a córrer i altra vegada pujada i a tornar a caminar i així infinitat de vegades...

Per fi veiem els llums del poble, ara sí que ho tenim, “Cap a la dreta??? Però si el poble està a l’esquerra!!!” sense comentaris... Trepitgem l’asfalt, pugem el pont, el baixem i última recta fins a meta. Finalment després de 20:00:44h creuem la línia d’arribada en les posicions 13, 14 i 15. Han estat unes 20h d’autèntic treball en equip, 20h d’esforç, 20h junts per portar el nostre equip “Tuga – Els Segadors” a la primera posició de la categoria per equips.

Abans de finalitzar la crònica agrair a l’organització el seu treball per portar a terme una cursa d’aquestes característiques, sabem que no és una tasca gens fàcil i cal felicitar-los pel que ha estat una cursa pràcticament perfecte. Moltes gràcies per fer-ho possible!!!