diumenge, 16 de novembre del 2014

Marató del Montseny - 42 km 2.700 m D+

Avui estic en una línia de sortida envoltat de grandíssims corredors i corredores. A més, la cursa d’avui és campionat d’Espanya de Clubs. Així que tots aquests corredors i corredores de tant nivell que tinc al meu voltant, no tan sols lluitaran per ells, sinó que també lluitaran pels seus equips. La conclusió és que o avui m’hi esforço més que mai o tota aquesta colla de cracks em portaran a unes posicions de la classificació que no m’agradarà veure-m’hi. Avui no n’hi haurà prou en donar-ho tot, avui tocarà treure forces d’on no hi hagi, avui caldrà anar buscar l’energia en tots i cada un dels racons del meu cos, avui caldrà que les cames suportin el dolor més insuportable.


Sortim més ràpid que mai i jo també. Sortim com si només haguéssim de córrer 10 km i jo també. Tothom surt molt motivat i jo també. Passats els 4 o 5 primers km de la cursa veig just davant meu gent que sóc molt conscient que no puc tenir tan a prop. Vaig altíssim de pulsacions i decideixo baixar un punt al ritme ja que de no fer-ho podria ser un potencial cadàver d’aquesta marató.

Un cop passem pel km 10 noto que la situació comença a estar sota control. El ritme segueix sent alt, però no tant com al principi, els batecs del cor segueixen sent elevats, però no tant com al principi i les sensacions segueixen sent molt bones, de fet, més bones que al principi. Crec que si sóc capaç de mantenir aquest ritme la cosa pot sortir força bé. “Fort Salvador, fort!” Em dic a mi mateix.

La pujada al Matagalls m’encanta. M’encanta per l’entorn. M’encanta perquè puja molt dreta i es deixa fer bé. M’encanta perquè es fan 800 m de desnivell en poca estona. M’encanta perquè em sento valent i avanço uns quants corredors. M’encanta perquè vist i no vist i ja sóc dalt. M’encanta! La baixada fins a Sant Marçal és preciosa i més encara en aquesta època de l’any. Les tonalitats de la tardor li donen un encant sublim. M’encanta!

Si la pujada al Matagalls m’ha encantat, la pujada a Les Agudes ja és la ostia! Aquesta puja tan o més dreta que l’anterior i també es deixa fer molt bé. Aquí encara em sento més valent que abans i sabent que el Turó de l’Home el tinc a tocar i que després ja tot serà baixada, decideixo exprimir-me al màxim. “Fort, Salvador, fort!” De nou són les paraules que ressonen dins el meu cap.


Arribo al cap de munt de la pujada i sento com criden el meu nom. Noto com amb els ànims de la gent les cames marxen soles i m’encanta! De camí cap al Turó de l’Home sorpresa en majúscules, de nou sento el meu nom i de lluny reconec que és l’Alba, ostia, això no estava previst i ara sí que les cames marxen soles. Si arribava amb l’estat d’ànim a dalt de tot, ara ja el tinc pels núvols! Just sota el Turó de l’Home hi ha una festa que és massa, això no és Zegama, però ara mateix per mi com si ho fos! Altra vegada sento com criden “Vinga, Salvador, vinga!” i de nou sento com les cames van soles, com mola!!!






Ara ja només queda baixar, ara ja només queda aguantar, ara ja només queda no defallir. Baixo tan ràpid com puc. Baixo tan ràpid com les cames em permeten. Baixo amb el nivell d’eufòria al màxim i el de felicitat també. Baixo donant-ho tot i les cames em responen a la perfecció. M’encanta!

Queden dos km per l’arribada i sé que tinc 3 pujadetes de no res. Si dono el màxim de mi sé que les puc córrer, ho haig de fer, sé que puc. “Fort, Salvador, fort!” altra vegada “Fort, Salvador, Fort!” Aquestes paraules són els que em fan anar amunt. Dues pujadetes... Última pujadeta i ja està! Creuo la línia d’arribada molt satisfet per haver-ho donat tot, molt satisfet perquè les cames han respost a la perfecció, molt satisfet perquè arribo molt sencer, molt satisfet perquè he gaudit al màxim d’una cursa que és per gaudir-la!

Moltes gràcies a tots els que heu cridat el meu nom i heu fet que les cames m’anessin soles!

dissabte, 8 de novembre del 2014

Marató Sant Llorenç - 42 km 1.830 m D+

Estem anant cap a la sortida, miro el rellotge i veig que anem molt justos, “Ostia, corre, corre, que sinó no arribarem a temps!”. Arribem a l’arc de sortida per davant, però ens diuen que hem d’anar a donar la volta i entrar per darrera. “Uf, ara sí que no arribem!”. Mentre estem fent la volta sentim com donen la sortida i a nosaltres que encara ens queden 300 o 400 m per arribar-hi...

Començo a avançar corredors com no havia fet mai. Mai havia avançat a tants corredors en tant poca estona. Corredors i més corredors, prop de 600 eren els que teníem per davant quan hem sortit. Vaig molt alt de pulsacions, estic anant com si es tractés d’una cursa de 10 km. Miro el pulsòmetre i em diu que estic anant a una mitja de 143 batecs, “Eh?, però si jo sempre vaig per sota dels 130!”. Si no vigilo, avui puc fotre un pet important, però és que en segueixen sent infinitat els corredors que tinc per davant!


Arribo a l’avituallament de les Arenes, km 17,4, i mica en mica tot s’ha anat posant al seu lloc. Crec que més o menys ja m’he situat a la meva posició, això sí, he fotut un inici molt més fort del que estic habituat, a veure que hi acaben dient les cames...

Pujant a la Mola em sento molt bé, s’ha de dir que aquesta pujada l’he fet infinitat de vegades i això m’ajuda a optimitzar les forces. Corro tot el que puc, fins hi tot alguna pujadeta, les cames tenen ganes de tirar i ho aprofito. Amb 2:36 h arribo al cim de La Mola, km 24,8. Com la cosa segueixi així avui serà un gran dia! En el tram fins al Coll d’Eres començo a avançar algun que altre corredor i això em suposa una bona dosis de moral per seguir endavant.


Passat el Marquet de les Roques, km 30,7, encaro l’últim tram de cursa. Ha arribat l’hora de la veritat. A arribat l’hora de comprovar si la força de les cames serà la suficient per mantenir aquest ritme que he portat des del inici. En l’última pujada important de la cursa que ens ha de portar fins al Castell de Pera, la calor comença a fer acte de presència, l’energia que hi ha dins meu sembla que està anant a la baixa, però ara no puc defallir. Avanço algun corredor, però també m’avancen. Baixant del Castell és quan realment noto que les cames es volent quedar sense força, “No, Salvador, ara no, aguanta, aguanta!” em dic a mi mateix.

En l’últim avituallament, a falta de poc més de 4 km per l’arribada, aconsegueixo recuperar la mica d’energia necessària per superar aquest últim tram. Sort d’aquest avituallament, perquè sinó no em temo que hauria tingut un final basant nefast... Encara no he arribat al final de la última pujada i ja em poso a córrer. Un tram pla i tot baixada fins al poble. Ara sí que ja ho tinc! Com és habitual, els carrers de Sant Llorenç replets de gent animant, un ambient dels que dóna gust arribar. Tot hi haver-hi algun moment en el que no tenia massa clar com acabaria, al final 4:41 h i salvant la situació força bé.


dimarts, 4 de novembre del 2014

Trail Terra de Comtes i Abats - 60 km 3.000 m D+

Avui correrem per una terra de Comtes i Abats, avui correrem a través dels frondosos boscos del Ripollès. En un principi hauria de ser una cursa sense excessives dificultats, tot i que imagino que aquests Comtes i Abats no ens deixaran passar per les seves terres sense pagar-ne el corresponent tribut, esperem que aquest no sigui molt alt!

Sortim, com ja va sent habitual, a un ritme bastant alt. Jo intento moderar el ritme i, com ja va sent de costum també, d’altres m’avancen amb absoluta contundència. Els boscos per on passem estan en la plena efervescència de la tardor, els corriols estan plens de fulles, el terreny està molt tou, molt plàcid i es fa molt agradable córrer-hi, ja en tocava una d’aquestes!

Passem pel primer avituallament en el km 7,6 i tot va com una seda. Els desnivells no són molt pronunciats i, de moment, es pot córrer gairebé tot. Noto que avui les cames van fines, noto molt bones sensacions, noto com el terreny ens ho està posant fàcil, noto que estem avançant ràpid i tot plegat fa que noti quelcom dins meu que em diu que la d’avui serà una altra gran jornada.

Passem pel punt quilomètric on hi hauria de fer el segon avituallament, però no apareix per enlloc, quina cosa més estranya! Seguim avançant i l’avituallament que segueix sense aparèixer. A veure si resultarà que algun d’aquests Comtes no l’haurà deixat posar en les seves terres per no haver pagat el tribut que toca... De totes maneres segueixo notant que tot va molt bé, així que no m’hi preocupo. Imagino que més endavant els tributs seran més cars. Aprofitem-ho que ara tenen un preu assequible!

 Arribem al segon avituallament i ens diuen que el km on està situat no ens quadrarà amb el perfil que portem al dorsal. Sembla doncs que hi ha hagut algun canvi. Tot segui, i pujant cap a Campelles, un corredor em pregunta si ja pugem al punt més alt del recorregut, li dic que encara no, ja que el punt més alt és Montgrony i encara falta bastant per arribar-hi. Mirem el perfil i sí que és cert que no som capaços d’entendre-ho, ja que pel km on estem passant hauríem d’estar baixant i estem pujant... De sobte ens trobem un avituallament i ens diuen que ens han de comunicar que ens hem saltat uns 5 o 6 km. Com??? Ens diuen que tranquils, que ho hem fet tots els corredors. Així que la cursa s’ha escurçat una mica. Aquesta sí que és bona! La setmana passada vaig fer 7 km de més i aquesta 6 km de menys! Sembla doncs que algun Comte ens ha fet un bon descompte!

Arrel de la notícia dels 6 km, noto una forta injecció d’energia a les meves cames. Si fins ara tot estava anant molt bé, ara encara hi va més. Noto que haig d’incrementar un punt el ritme i així ho faig. Enmig de l’eufòria, de sobte em comença a rajar sang del nas. Com que últimament ja m’ha passat vàries vegades, no hi dono importància, però la sang no para de rajar. Com que no hi ha manera de que pari, m’hi poso un tros de mocador de paper i així aconsegueixo frenar-la. Sembla que el Comte de per aquí ja té més mala llet!

Passo per Montgrony, fa un dia radiant, una mica de calor potser, però es pot aguantar força bé. Després de molta estona de portar el tros de mocador al nas, me’l trec i de cop noto com m’entra un munt d’aire, quina alegria! Arribo a Gombrèn eufòric, això de poder respirar normal és la ostia i, a més, nomes falten 20 km fins a Ripoll, som-hi!

Faig la pròxima pujada força bé i la baixada encara millor. A les cames encara els hi dura la injecció d’energia que han rebut i s’ha d’aprofitar. Al següent avituallament on arribo em diuen que ja només em queden 12 km. Que haig de pujar aquesta muntanyeta que es veu aquí davant, una baixada, una última pujada i ja està. Carai, que fàcil, no? Bé, doncs resulta que tan fàcil, tan fàcil tampoc és, perquè no vegis que dreta aquesta primera pujadeta. Ja tornem a estar en territori d’un Comte dels que té mala llet!

300 m + i 350 m – és el desnivell que tenen els últims 6 km. Em diuen que pràcticament tot és corriol que es deixa córrer molt bé. Veurem com serà la terra d’aquest últim Comte, esperem que això de viure a prop de Ripoll, sigui positiu pels nostres interessos... La veritat és que sí que és cert que el corriol, a més de preciós, és deixa fer bé, però també es veritat que la dosi d’energia de la injecció que he rebut ara ja fa unes quantes hores, s’està acabant. Ha arribat l’hora de la veritat, ha arribat el moment de prémer ben fort les dents i treure l’energia d’on sigui, ara no es pot defallir. Abans no comença l’última baixada, cal superar una zona amb un constant puja – baixa d’aquells que fan molt mal a les cames, però bé, res que no es pugui aguantar.

Ja està, ja tinc Ripoll davant meu. Una volta molt maca. Un recorregut molt ben aconseguit. Uns Comtes que s’han portat força bé i que, en general, no ens han posat les coses excessivament difícils. En total 8:17 h corrent per un Ripollès que sempre ve de gust! Valoració global molt positiva!