Trencacims - 50 km 4.000 m D+

El viatge d’avui el farem amb tren. Un tren llarg. Un tren amb molts vagons. Un tren que passa per uns paratges impressionants. Un tren senzill i que potser no córrer massa, però amb un recorregut que ja el voldrien els millors trens de l’alta velocitat.

Amb les primeres llums del dia, iniciem el trajecte a través d’un passadís de foc obsequi dels veïns de Paüls i una música d’Elèctrica d’Arma regal de l’organització. Una sortida de luxe. Una sortida que fa intuir un viatge replet d’emocions. Veig com ràpidament s’omple el primer vagó. Diuen que des del vagó de davant hi ha una millor panoràmica i per això tothom vol pujar-hi. Però veig que hi ha molts pocs seients i que la gent ha d’anar dreta i molt apretada. Jo opto per pujar als vagons de darrera. Aquí, es pot anar assentat tranquil·lament i, a més, els seients són més còmodes. La jornada es preveu moguda. Bufa un vent de collons. Un vent que vol esdevenir el protagonista del dia i sembla que s’hagi proposat fer descarrilar el tren.

Pujant cap al Tossal d’Engrilló, veig com el vagó de davant està pràcticament buit, però em dóna la sensació que els seients no han de ser massa còmodes. Prefereixo quedar-me en el que estic que, a més d’estar-hi molt gust, la panoràmica des d’aquí no és pas gens dolenta.

El vent segueix bufant i de moment no sembla que tingui ganes d’afluixar. En l’espectacular pujada a la Punta de l’Aigua, veig com uns quants ocupants del davant, sembla que cansats d’anar drets, es passen al següent vagó. Jo segueixo sense moure’m de lloc tot gaudint al màxim d’aquests impressionants racons dels Ports, però quant de contingut en aquest territori, per Déu!

Arribo a l’avituallament de Sant Roc, km 20 i gairebé 2.000 m de desnivell positiu. El vagó de davant queda completament buit. La poca gent que hi havia ha baixat a prendre l’aire i opto per provar un dels seus seients a veure que tal. Veig que no s’hi està tan malament i sí que és cert que la panoràmica és encara millor, així que provaré d’estar-m’hi una estona...

La pròxima pujada és contundent al màxim! Amb algun tram per caure de cul a terra de lo dreta que és. Una pujada que m’encanta! Una pujada de les guapes, guapes! Una pujada que fa que el vagó, en el que estava tot sol, es comenci a omplir. Són passatgers del vagó de davant que han decidit canviar-se.

A l’avituallament del km 33, com no pot ser d’una altra manera, tracte de luxe, i la Rosa, una voluntària de luxe, em diu que faig molt més bona cara que l’any passat. La cara no ho sé, però les cames sí que noto que estan amb més força que en l’anterior edició, així que potser serà moment de fer un altre canvi de vagó, a veure que passa...

Això d’anar fins a la meitat del viatge còmodament assentat al vagó de darrera, m’ha anat de conya. Estic pletòric, replet d’eufòria, m’he quedat sol en aquest nou vagó que he pujat, però amb aquest entorn em sento totalment acompanyat. Estic en l’última pujada, les cames tenen ganes de canya, però és obvi que al vagó de davant no hi ha lloc per mi. Tot i així, quan ja estic ben convençut de que arribaré tot sol en aquest vagó, sento un soroll darrera meu, em giro i veig un passatger amb la intenció de prendrem el seient. Ostia, no! Que en aquest seient s’hi va molt bé i ja me’l havia fet meu! Opto per prémer l’accelerador i mirar de donar-li a les cames la canya que em demanaven. Amunt!!!

...i una arribada a Paüls d’aquelles que es guanyen el seu raconet al fons del meu cor. Una arribada en la que el Rafa anomena el meu nom a través de la megafonia i per uns moments em fa sentir especial, per uns moments em fa volar cap una línia d’arribada on creuar-la és acabar de connectar al màxim amb la Família Trencacims.

Moltes gràcies a tots per fer-me gaudir al màxim! Moltes gràcies a tots per fer-me connectar d’aquesta manera! Moltes gràcies a tots per fer-me volar!

Apuko Extrem - 90 km 6.000 m D+

Falten pocs minuts per les 6:00 h. Estem a punt d’iniciar la que serà la 4ª edició de l’Apuko i la que serà també la 4ª vegada que estic darrera d’aquesta línia de sortida. És ben cert que fer curses noves sempre té un punt addicional de motivació, sempre té un punt addicional de sorpresa, sempre té quelcom d’especial. Però tot això també ho té l’Apuko! Una organització excepcional, que cuida tots els detalls, que mima al màxim al corredor, un recorregut tan preciós com exigent i, que collons, que amb tota aquesta colla de bascos som germans de sang, ostia!

Avui és el meu aniversari i sembla que es presenta un dia ple d’emocions. Encara no hem començat i en Depa, que el tenim de Speaker, ja ho anuncia pel micròfon. Encara no hem començat i ja se’m neguen els ulls per primera vegada...

Avui la cosa anirà de regals. Regals, que per obrir-los, primer els hauré d’anar a buscar. De ben segur que no seran uns regals qualsevol. De ben segur que no seran uns regals que em deixaran indiferent. El primer està al cim del Ganekogorta i, quan ja falta poc per tenir-lo a les meves mans, observo com una bona colla de corredors me’l volen arrabassar. Qui els va parir, però com pugen aquests empinats prats d’herba, impossible de seguir-los! Tot i que en són moltíssims els que arriben al cim abans que jo, allà m’hi trobo el meu regal. L’obro i me’n surt una magnífica panoràmica amb el mar de fons, m’encanta!

Baixant cap a La Quadra, quan no són ni les 8:00 h, em trobo de regal un dia molt calorós i molt humit. Aquest no m’agrada i el vull canviar. Em diuen que de moment no és possible. Insisteixo que no m’agrada gens i que el vull canviar, però em diuen que és el què m’ha tocat i que m’hi haig de conformar...

 El pròxim regal l’obro al cim de l’Eretza. Brutal! Una pujada que et deixa sense alè fa que encara tingui més valor. Aquest està dins un sobre i quan l’obro, m’hi apareix una xifra que fa goig, 2.400. Sí, és el desnivell positiu que hem acumulat en 26 km.

El tram entre Sodupe i Zalla és el que aquí n’anomenen “llevadero”. Traduït al català vol dir les mateixes pujades empinades que em fet fins ara, però més curtes, això sí, a canvi d’haver-n’hi moltes. Durant una estona vaig escortat per dos grandíssims corredors i més grans encara com a persones. En Sergio Aramendia al davant i en Marc Llucià al darrera, 3r i 5è l’any passat. Això sí que és un luxe. Això sí que és un regal! Malauradament, enguany no poden estar a la posició que els pertoca, però de ben segur que aviat tot tornarà a la normalitat. De sobte m’apareix l’Óscar Nieto, l’ànima d’aquesta cursa que es fa estimar com el que més, i em ve amb un regal a la mà. No em puc creure el que estic veient. De nou se’m neguen els ulls i ara molt! Li dono una abraçada amb totes les meves forces i me’l emporto 3 o 4 metres. M’ha emocionat i molt. Això no té preu. Això és el que fa gran l’Apuko.

Amb la motxilla cada cop més plena d’emocions arribo a Zalla, km 55. El regal que aquí m’hi trobo és la cridanera de l’Alba que amb els seus ànims qualsevol no corre! De motivació vaig a tope, de ganes de córrer també, de forces vaig bastant bé, però em convé menjar. M’assec un moment i, després d’un àpat de collons surto pletòric. De camí cap al cim d’Ubieta, em canvien el regal que no m’ha agradat aquest matí i que aleshores no m’han volgut canviar. El canvi no és res de l’altre món, però cauen 4 gotes que refresquen molt lleument l’ambient. Poc, molt poc, és el que refresca, però caldrà conformar-s’hi. La pujada la faig de conya, la baixada no tant. Pujant em sento amb molta força, baixant amb una mica menys. Pujant em vull menjar al món. Baixant ja m’ha passat la gana. Arribo a Gueñes i de nou em convé seure. L’Alba em dóna un cop de mà i em va de conya per recuperar-me. Surto molt refet, amb les forces renovades i quedem amb l’Alba que, si tot va bé, en unes 4 hores ens veiem a Zaramillo.

El camí fins al final segueix sent “llevadero”, però arribar a l’últim avituallament del km 78 no és cosa fàcil. Costen les pujades, costen les baixades i perquè no hi ha res pla, que sinó també costaria. Haig d’anar menjant, haig d’anar bevent i tot hi així costa molt. Sé que estic a prop de Castaños, sé que només em quedarà l’última pujada i sé que el regal que obriré allà dalt serà el que més m’agradarà. Sortim plegats amb l’Ibon a conquerir el cim de l’Apuko. Em diu que té unes butllofes als peus que a les baixades es mor de mal. Diu que es posaria a plorar. L’animo i li dic que això ja ho tenim i que de baixades només en queda la de l’Apuko i em diu: “Esa bajada se hace con el corazón”. Sí, senyor! M’encanten aquestes paraules. És el que necessitava sentir i em donen la força que necessitava. L’última rampa és impressionat, segurament la més dreta de totes, però faig ús de les paraules de l’Ibon i em deixo portar pel cor. És el cor el que em fa pujar, és el cor el que em fa tirar amunt amb la màxima alegria. És el cor el que em fa gaudir del moment. És el cor el que em regala un dels millors moments del dia, veure Zaramillo als meus peus.

I quan creia que el millor regal l’havia obert al cim de l’Apuko, doncs no. Creuar la línia d’arribada i poder abraçar als companys d’aquest viatge, és el regal més gran, sense dubte. Uns ja fa estona que han arribat, d’altres arriben després, n’hi ha que ni tan sols han corregut, però tots plegats han fet d’avui un dia que deixarà una forta empremta en el meu record.