dimarts, 5 de maig del 2015

Apuko Extrem - 90 km 6.000 m D+

Falten pocs minuts per les 6:00 h. Estem a punt d’iniciar la que serà la 4ª edició de l’Apuko i la que serà també la 4ª vegada que estic darrera d’aquesta línia de sortida. És ben cert que fer curses noves sempre té un punt addicional de motivació, sempre té un punt addicional de sorpresa, sempre té quelcom d’especial. Però tot això també ho té l’Apuko! Una organització excepcional, que cuida tots els detalls, que mima al màxim al corredor, un recorregut tan preciós com exigent i, que collons, que amb tota aquesta colla de bascos som germans de sang, ostia!

Avui és el meu aniversari i sembla que es presenta un dia ple d’emocions. Encara no hem començat i en Depa, que el tenim de Speaker, ja ho anuncia pel micròfon. Encara no hem començat i ja se’m neguen els ulls per primera vegada...

Avui la cosa anirà de regals. Regals, que per obrir-los, primer els hauré d’anar a buscar. De ben segur que no seran uns regals qualsevol. De ben segur que no seran uns regals que em deixaran indiferent. El primer està al cim del Ganekogorta i, quan ja falta poc per tenir-lo a les meves mans, observo com una bona colla de corredors me’l volen arrabassar. Qui els va parir, però com pugen aquests empinats prats d’herba, impossible de seguir-los! Tot i que en són moltíssims els que arriben al cim abans que jo, allà m’hi trobo el meu regal. L’obro i me’n surt una magnífica panoràmica amb el mar de fons, m’encanta!

Baixant cap a La Quadra, quan no són ni les 8:00 h, em trobo de regal un dia molt calorós i molt humit. Aquest no m’agrada i el vull canviar. Em diuen que de moment no és possible. Insisteixo que no m’agrada gens i que el vull canviar, però em diuen que és el què m’ha tocat i que m’hi haig de conformar...


 El pròxim regal l’obro al cim de l’Eretza. Brutal! Una pujada que et deixa sense alè fa que encara tingui més valor. Aquest està dins un sobre i quan l’obro, m’hi apareix una xifra que fa goig, 2.400. Sí, és el desnivell positiu que hem acumulat en 26 km.


El tram entre Sodupe i Zalla és el que aquí n’anomenen “llevadero”. Traduït al català vol dir les mateixes pujades empinades que em fet fins ara, però més curtes, això sí, a canvi d’haver-n’hi moltes. Durant una estona vaig escortat per dos grandíssims corredors i més grans encara com a persones. En Sergio Aramendia al davant i en Marc Llucià al darrera, 3r i 5è l’any passat. Això sí que és un luxe. Això sí que és un regal! Malauradament, enguany no poden estar a la posició que els pertoca, però de ben segur que aviat tot tornarà a la normalitat. De sobte m’apareix l’Óscar Nieto, l’ànima d’aquesta cursa que es fa estimar com el que més, i em ve amb un regal a la mà. No em puc creure el que estic veient. De nou se’m neguen els ulls i ara molt! Li dono una abraçada amb totes les meves forces i me’l emporto 3 o 4 metres. M’ha emocionat i molt. Això no té preu. Això és el que fa gran l’Apuko.

Amb la motxilla cada cop més plena d’emocions arribo a Zalla, km 55. El regal que aquí m’hi trobo és la cridanera de l’Alba que amb els seus ànims qualsevol no corre! De motivació vaig a tope, de ganes de córrer també, de forces vaig bastant bé, però em convé menjar. M’assec un moment i, després d’un àpat de collons surto pletòric. De camí cap al cim d’Ubieta, em canvien el regal que no m’ha agradat aquest matí i que aleshores no m’han volgut canviar. El canvi no és res de l’altre món, però cauen 4 gotes que refresquen molt lleument l’ambient. Poc, molt poc, és el que refresca, però caldrà conformar-s’hi. La pujada la faig de conya, la baixada no tant. Pujant em sento amb molta força, baixant amb una mica menys. Pujant em vull menjar al món. Baixant ja m’ha passat la gana. Arribo a Gueñes i de nou em convé seure. L’Alba em dóna un cop de mà i em va de conya per recuperar-me. Surto molt refet, amb les forces renovades i quedem amb l’Alba que, si tot va bé, en unes 4 hores ens veiem a Zaramillo.


El camí fins al final segueix sent “llevadero”, però arribar a l’últim avituallament del km 78 no és cosa fàcil. Costen les pujades, costen les baixades i perquè no hi ha res pla, que sinó també costaria. Haig d’anar menjant, haig d’anar bevent i tot hi així costa molt. Sé que estic a prop de Castaños, sé que només em quedarà l’última pujada i sé que el regal que obriré allà dalt serà el que més m’agradarà. Sortim plegats amb l’Ibon a conquerir el cim de l’Apuko. Em diu que té unes butllofes als peus que a les baixades es mor de mal. Diu que es posaria a plorar. L’animo i li dic que això ja ho tenim i que de baixades només en queda la de l’Apuko i em diu: “Esa bajada se hace con el corazón”. Sí, senyor! M’encanten aquestes paraules. És el que necessitava sentir i em donen la força que necessitava. L’última rampa és impressionat, segurament la més dreta de totes, però faig ús de les paraules de l’Ibon i em deixo portar pel cor. És el cor el que em fa pujar, és el cor el que em fa tirar amunt amb la màxima alegria. És el cor el que em fa gaudir del moment. És el cor el que em regala un dels millors moments del dia, veure Zaramillo als meus peus.


I quan creia que el millor regal l’havia obert al cim de l’Apuko, doncs no. Creuar la línia d’arribada i poder abraçar als companys d’aquest viatge, és el regal més gran, sense dubte. Uns ja fa estona que han arribat, d’altres arriben després, n’hi ha que ni tan sols han corregut, però tots plegats han fet d’avui un dia que deixarà una forta empremta en el meu record.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada