Trencacims - 50 km 4.000 m D+

El viatge d’avui el farem amb tren. Un tren llarg. Un tren amb molts vagons. Un tren que passa per uns paratges impressionants. Un tren senzill i que potser no córrer massa, però amb un recorregut que ja el voldrien els millors trens de l’alta velocitat.

Amb les primeres llums del dia, iniciem el trajecte a través d’un passadís de foc obsequi dels veïns de Paüls i una música d’Elèctrica d’Arma regal de l’organització. Una sortida de luxe. Una sortida que fa intuir un viatge replet d’emocions. Veig com ràpidament s’omple el primer vagó. Diuen que des del vagó de davant hi ha una millor panoràmica i per això tothom vol pujar-hi. Però veig que hi ha molts pocs seients i que la gent ha d’anar dreta i molt apretada. Jo opto per pujar als vagons de darrera. Aquí, es pot anar assentat tranquil·lament i, a més, els seients són més còmodes. La jornada es preveu moguda. Bufa un vent de collons. Un vent que vol esdevenir el protagonista del dia i sembla que s’hagi proposat fer descarrilar el tren.

Pujant cap al Tossal d’Engrilló, veig com el vagó de davant està pràcticament buit, però em dóna la sensació que els seients no han de ser massa còmodes. Prefereixo quedar-me en el que estic que, a més d’estar-hi molt gust, la panoràmica des d’aquí no és pas gens dolenta.

El vent segueix bufant i de moment no sembla que tingui ganes d’afluixar. En l’espectacular pujada a la Punta de l’Aigua, veig com uns quants ocupants del davant, sembla que cansats d’anar drets, es passen al següent vagó. Jo segueixo sense moure’m de lloc tot gaudint al màxim d’aquests impressionants racons dels Ports, però quant de contingut en aquest territori, per Déu!

Arribo a l’avituallament de Sant Roc, km 20 i gairebé 2.000 m de desnivell positiu. El vagó de davant queda completament buit. La poca gent que hi havia ha baixat a prendre l’aire i opto per provar un dels seus seients a veure que tal. Veig que no s’hi està tan malament i sí que és cert que la panoràmica és encara millor, així que provaré d’estar-m’hi una estona...

La pròxima pujada és contundent al màxim! Amb algun tram per caure de cul a terra de lo dreta que és. Una pujada que m’encanta! Una pujada de les guapes, guapes! Una pujada que fa que el vagó, en el que estava tot sol, es comenci a omplir. Són passatgers del vagó de davant que han decidit canviar-se.

A l’avituallament del km 33, com no pot ser d’una altra manera, tracte de luxe, i la Rosa, una voluntària de luxe, em diu que faig molt més bona cara que l’any passat. La cara no ho sé, però les cames sí que noto que estan amb més força que en l’anterior edició, així que potser serà moment de fer un altre canvi de vagó, a veure que passa...

Això d’anar fins a la meitat del viatge còmodament assentat al vagó de darrera, m’ha anat de conya. Estic pletòric, replet d’eufòria, m’he quedat sol en aquest nou vagó que he pujat, però amb aquest entorn em sento totalment acompanyat. Estic en l’última pujada, les cames tenen ganes de canya, però és obvi que al vagó de davant no hi ha lloc per mi. Tot i així, quan ja estic ben convençut de que arribaré tot sol en aquest vagó, sento un soroll darrera meu, em giro i veig un passatger amb la intenció de prendrem el seient. Ostia, no! Que en aquest seient s’hi va molt bé i ja me’l havia fet meu! Opto per prémer l’accelerador i mirar de donar-li a les cames la canya que em demanaven. Amunt!!!

...i una arribada a Paüls d’aquelles que es guanyen el seu raconet al fons del meu cor. Una arribada en la que el Rafa anomena el meu nom a través de la megafonia i per uns moments em fa sentir especial, per uns moments em fa volar cap una línia d’arribada on creuar-la és acabar de connectar al màxim amb la Família Trencacims.

Moltes gràcies a tots per fer-me gaudir al màxim! Moltes gràcies a tots per fer-me connectar d’aquesta manera! Moltes gràcies a tots per fer-me volar!