dimarts, 1 de setembre del 2015

Trail Valle de Tena - 78 km 6.700 m D+

La d’avui serà una grandíssima cursa, ho sé del cert. Una cursa de màxima connexió amb l’entorn. De màxima interacció amb el medi. De gaudir dels paratges tant com un desitgi. L’hi tinc moltíssimes ganes, sí, però també un absolut respecte. Serà una cursa molt dura. Una cursa salvatge. Una cursa feréstega. En un territori que pot arribar a ser molt esquerp.

                La benvinguda que ens dóna la Vall del Tena és molt plàcida. Ens mostra la seva cara més amable mentre anem guanyant alçada. Amb les primeres llums del dia comencem a divisar la silueta de les muntanyes que tenim a davant. Una silueta esvelta. Unes muntanyes que s’intueixen d’una absoluta elegància.

                Ja totalment de dia arribem al Collado de Catieras. Primer coll del dia i primer obsequi per la visita. Perdem alçada pel que sembla el camí més evident, però de seguida ens desviem per un camí inexistent. Segon coll. Segon obsequi. Segon descens i segon camí inexistent per pujar al Collado Bajo Brazato. Queda clar que no anirem pels camins més habituals. Anirem pels camins que ens portin a les zones de més encant. Potser no hi haurà massa camí, però sí un pas per saltar de vall.

                Descens de vertigen del Collado de Piniecho i l’imponent d’en Garmo Negro ens apareix davant nostre. Un Garmo Negro que, amb els seus 3.066 m, espera tranquil la nostra visita.


                Casa de Piedra, avituallament important per afrontar l’important ascens de 1.400 m que ens conduirà fins al cim del Garmo Negro. Comença a pujar. A pujar molt. Comença a fer calor. Molta calor. Baixa aigua just pel costat del camí que pugem. És poca aigua, però suficient per donar-nos la frescor imprescindible per poder seguir amunt. Segueix pujant fort. Amb l’alçada, la calor comença a afluixar. El camí es fa cada cop menys evident. El nostre cim és cada cop més a prop. Espectacular! Una panoràmica realment espectacular que denota qui és l’artífex d’aquest recorregut i un cim ple de gent de l’organització que ho corrobora.

                La baixada fins al Refugio de Bachimaña és complicada, especialment la primera part. Portem 34 km i 4.000 m de desnivell positiu. Ho noto a les cames i m’urgeix recuperar una energia que per moments sembla que se’m vulgui esgotar. Em menjo dos plats d’arròs, sembla que em recupero i que puc seguir amb garanties.

                Parteixo direcció al Collado de Tebarray pel GR11. Em vénen records de la travessa dels Pirineus de l’estiu del 2013 i torno a connectar al màxim amb el medi. Els Infiernos al davant, de nou, panoràmica de les que conservar a la retina. Brutal! La cosa flueix. Les cames no van tan lleugeres com voldria, però l’entorn ajuda a seguir endavant.

                Al Refugio de Respomuso i arribo justet, em menjo un plat de macarrons i surto amb dos companys amb els que sé que m’aniria molt bé anar amb ells. Els macarrons no fan l’efecte que esperava. No els puc seguir. M’atabalo. Per moments les cames s’estan quedant sense força. Em preocupo. Calma, Salvador, calma. Segueixo sol i ja està.

                Collado Musales, sense dubte un coll per tornar-hi, impressionant! D’aquí fins a La Sarra se’m fa molt llarg. Les cames comencen a anar feixugues. Cal donar-li la volta a la situació, si les cames no volen tirar, haurà de tirar el cap. Vinga, Salvador, som-hi! Ara resulta que el cap tampoc vol tirar. Collons, que passa avui!

Arribo a La Sarra molt cansat. L’Alba se’n adona ràpidament i es preocupa al màxim per mi. M’assento al terra i descanso. Menjo i bec, reprenc el camí, però sembla que avui les cames ja no voldran tirar més. De sobte una pujada molt dreta i de nou intento tirar de cap. Aquí sembla que me’n surto una mica millor que abans. La situació és bastant precària, però puc anar tirant fins al Collado Foratata on veig que si m’hi esforço encara puc arribar de dia a Sallent de Gállego. M’hi esforço, sí, però no el suficient i a un parell de km del poble haig d’encendre de nou el frontal.

Arribo a l’avituallament pitjor del que he arribat a La Sarra. De nou necessito seure i de nou l’Alba que em cuida al màxim. Merci!  També surto pitjor del que he sortit de La Sarra. Només queden 10 km, però sé que se’m faran llargs, molt llargs...

En l’últim ascens no para de passar-me gent. Això encara m’ensorra més. Les cames no van. El cap no va i a sobre no paren d’avançar-me, uuuufffff, que dur! La veritat és que en vàries ocasions estic a punt de seure’m, però sé que no ho puc fer. Necessito avançar, encara que sigui molt a poc a poc, però avançar. Veig els frontals molt amunt. Massa amunt. Avançar! Avançar! Avançar! Intento no treure-m’ho del cap. Avui ha tocat creu, d’acord, però tu avança! Avui la cosa no va com t’agradaria, d’acord, però tu avança! I per fi, després d’un esforç mental més que considerable aconsegueixo arribar al Mirador de la Sierra Plana. Últims 4 km. Últim esforç. Vinga Salvador, que això ja ho tens i després de repetir-me això constantment, aconsegueixo acabar creuant la línia d’arribada.


Brutal! Impressionant! Espectacular! Salvatge! Feréstega! Bestial! Però també, Elegant! Esvelta! Majestuosa! Imponent! Així és Valle de Tena. Jo no m’he trobat gaire bé, però, sense dubte, el que em queda en el record és el Valle de Tena! Tornarem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada